Per què els camaleons canvien de color?

Per què els camaleons canvien de color?

Fa unes setmanes vaig tenir la immensa sort d’impartir una conferència a València, al Fòrum de Finances personals de Forinvest. És una de les trobades de finances amb més reputació d’Espanya, raó per la qual em vaig sentir molt orgullós de ser convidat.

En 20 minuts (mesurats amb cronòmetre) vaig intentar reflectir, el millor que vaig poder, com penso que ha de ser una filosofia d’inversió, sota un títol que va cridar molt l’atenció: “Per què els camaleons canvien de color?”.

Encara que sembli estrany a aquells que l’escolten per primera vegada, la teoria predominant és que els mercats financers són eficients. Una manera d’entendre-ho és interpretar la inversió en mercats financers com l’assumpció de riscos i cobrar una prima per aquests. Depenent del risc que hagis decidit assumir cobrarem més o menys prima. La teoria del mercat eficient defensa que no es pot obtenir una prima més alta per assumir el mateix risc. És a dir, que no es pot batre el mercat de forma consistent. Aquells gestors que obtenen més rendibilitat que el mercat és perquè assumeixen més riscos. Per exemple, si un gestor que pren com a referència l’IBEX 35 tria només dues empreses i obté un resultat superior al de l’índex, segons la teoria del mercat eficient no és perquè hagi triat bé, sinó perquè ha assumit un risc superior que el de la referència ( en aquest cas, de concentració).

Tot això sona estrany perquè els mercats se solen veure com una barreja de les emocions dels seus participants, moguts per la cobdícia i la por. És contraintuïtiu que la suma de molts inversors que prenen decisions sense comptar amb tota la informació o sense realitzar anàlisis, carregats d’emocions i de biaixos, resulti en uns mercats racionals. I no obstant això, la majoria d’estudis demostren que és així, almenys a llarg termini. Això es justifica en allò que J. Surowiecki va denominar “la intel·ligència de les masses”: La combinació de la informació en grup acaba en decisions que sovint són millors que les preses per un sol membre del grup. Un bon exemple d’això, exposat pel mateix autor, és com un gran grup de gent no professional aconsegueix esbrinar, amb força més precisió que els experts, el pes d’un bou durant una fira de bestiar. Potser el més interessant seria que la mitjana de les estimacions estava més a prop que la majoria d’estimacions per separat, la qual cosa implica que la irracionalitat de cada pes per separat desembocava en un “pes just”.

Davant d’això, el fet que l’any 2013 fossin premiats amb el Premi en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel -no hi Nobel d’Economia- tant E. Fama, acèrrim defensor de la teoria del mercat eficient, com R. Shiller, defensor a ultrança de la irracionalitat dels mercats, demostra el caràcter contradictori dels mercats financers, on cal acceptar tant una teoria com la contrària.
Però això no és només propi dels mercats financers. En física, per exemple, també han estat premiats amb el Nobel diversos científics que es contradiuen en les seves afirmacions. Entre els més famoses: Einstein i Planck.

Per això crec que  A. Lo, amb la seva teoria del mercat adaptatiu, dóna en la clau. D’acord amb Lo, normalment els mercats financers es comporten com si fossin eficients, però el seu grau d’eficiència depèn de diferents factors que van canviant. L’èxit dels inversors depèn de la seva capacitat per sobreviure a els diferents contextos de mercat. És a dir: cap estratègia genera resultats per sobre de la mitjana consistentment i caldrà anar canviant d’estratègia per adaptar-se als nous entorns. Donant per fet que tots els participants del mercat compten amb les mateixes eines i que la manera d’analitzar els actius és similar per a tots, per aconseguir adaptar-se a cada nou entorn, cal ser pragmàtic i mirar més enllà.

És igual si realitzes l’anàlisi comptant amb els dits, amb una calculadora o amb el programa més complex que hi hagi utilitzant complicats algoritmes. Tots els inversors poden replicar les mateixes fórmules i fer servir els mateixos programes, no hi ha una pedra filosofal, una fórmula màgica que generi retorns consistents a tots els entorns. Hi ha moltes fórmules màgiques i cadascuna funciona en el seu entorn particular. Només veient més enllà del que és purament quantitatiu es pot obtenir un avantatge. Això exigeix que la nostra filosofia d’inversió o el nostre procés vagi canviant, adaptant-se a les “noves normalitats” dels mercats financers.

Però l’eterna contradicció dels mercats financers es plasma en què també cal entendre que els mercats són els mateixos. És com en la paradoxa de Teseu, que comptava Plutarc: a Atenes es conservava el vaixell en què Teseu va tornar amb els altres joves des de Creta. Quan les peces del vaixell es feien malbé o es podrien, els atenesos les canviaven per peces noves. Amb el temps, es van canviar totes les peces, i els grecs es preguntaven: ¿continua sent el mateix vaixell encara que hagin canviat totes les peces? Les peces als mercats van canviant, la qual cosa exigeix una adaptació contínua, però el mercat continua sent el mateix, i això implica que no s’ha de perdre mai la perspectiva global. Per això funcionen les estratègies de momentum, però també les de reversió a la mitjana. S’han de vigilar els nivells tècnics, però no oblidar les valoracions, ja que cap estil funciona bé tot el temps.

Tot això exigeix comptar amb un sistema en què el punt angular sigui l’adaptabilitat. Necessitem una filosofia d’inversió, però aquesta pot ser la del dubte metòdic. Una filosofia moderna, que s’adapti als diferents entorns sense perdre els seus principis. No hi ha res menys ambigu que acceptar que les coses no són ni blanques ni negres. Només els rellotges espatllats marquen les hores sense mostrar indecisió. I fins i tot així, encerten dues vegades al dia.

En fi, que es pot divagar molt respecte de la pregunta de per què canvien de color els camaleons. Pot ser per comunicar-se, per reproduir-se, per camuflar-se… Però la veritable resposta és molt més senzilla. Els camaleons canvien de color igual que els gestors, perquè, com va dir Livermore: “no hi ha costat alcista o baixista sinó costat correcte o incorrecte”. És a dir, que els camaleons canvien de color ni més ni menys que per adaptar-se.

SUBSCRIU-TE
  • No et perdis res

  • Tot allò que t’interessa del Blog de MoraBanc al teu correu electrònic.

  • M’interessen els articles de: