El dilluns negre de Powell

El dilluns negre de Powell

La recent caiguda de les borses és un recordatori oportú de com inherentment inestables són els mercats borsaris. El desencadenant, un augment més gran de l’esperat en els guanys mitjans per hora als EUA, no arriba a explicar per ell mateix un gir tan violent.

De fet, els tipus d’interès dels bons del Tresor dels Estats Units han augmentat d’una manera sostinguda des de l’estiu, des que les dades macro mostraven clarament un impuls econòmic positiu a escala mundial. Amb totes les principals economies funcionant bé a ple rendiment, o prop del seu màxim potencial, i amb poca comoditat en el mercat laboral, eren d’esperar tipus d’interès reals més alts.

En general, els observadors del mercat han estat circumscrivint el problema de l’augment dels tipus al mercat de bons, i han esperat que les accions continuessin tenint un acompliment positiu gràcies a l’esperat creixement dels beneficis amb una economia més forta. Però no es pot tenir un pastís i menjar-se’l a la vegada, i si els tipus augmenten més ràpid que els guanys, una compressió en els múltiples de preu-benefici per acció es torna inevitable.

Tanmateix, res d’això no pot explicar la virulència de l’onada de vendes esdevinguda recentment. L’explicació més aviat apunta cap a una combinació de factors tècnics (stop loss, operacions automatitzades) darrere la velocitat de la caiguda al final de la sessió de dilluns 5.

Atès que no veiem en els fonamentals cap raó que recolzi un mercat baixista, preferim mantenir la calma i prendre’s un temps per avaluar si l’escenari dels Goldilocks està mort i ens estem movent cap a un territori reflacionista, o si estem vivint només una correcció necessària mentre el mercat digereix com valorar les accions en un entorn de tipus d’interès més alts.

Poc després que Alan Greenspan prengués les regnes de la Fed, es va enfrontar al crash borsari del Black Monday, quan l’índex Dow Jones va caure —d’una manera inexplicable— un 22,6%. En baixar d’un avió que el portava de tornada a Washington, Greenspan es va afanyar a emetre la declaració següent: «La Reserva Federal, d’acord amb les seves responsabilitats com a banc central de la nació, afirma avui la seva disposició a servir com una font de liquiditat per donar suport al sistema econòmic i financer.»

Aquest missatge potent, per bé que vague, va ajudar a calmar els mercats i evitar una crisi econòmica. Tanmateix, va donar origen a una era de dependència dels inversors en els bancs centrals; una addicció que només ha empitjorat amb els anys. Jerome Powell va ser juramentat com el nou president de la Reserva Federal el mateix dia en què va començar aquesta correcció; així que, estigueu al cas de la seva primera dosi de sucre als mercats després del seu primer dilluns a l’oficina.

Aquest article forma part de Mercats i Estratègies, la publicació mensual on els nostres experts a MoraBanc Asset Management analitzen i donen la seva visió sobre l’actualitat econòmica internacional. 

SUBSCRIU-TE
  • No et perdis res

  • Tot allò que t’interessa del Blog de MoraBanc al teu correu electrònic.

  • M’interessen els articles de: