Els mercats han viscut setmanes de molta volatilitat arran de les decisions dels bancs centrals i de l’evolució dels tipus d’interès. Durant el mes de setembre el Banc Central Europeu, la Reserva Federal i el Banc del Japó van elevar els tipus d'interès en 25 punts bàsics fins a situar el tipus de dipòsit en el 2,50 %, el tipus oficial de la Fed en el 4,0 % i el tipus de referència del Banc del Japó en l'1,25 %, respectivament. Aquestes decisions responen a les elevades pressions inflacionistes i, en el cas del Japó, també a la debilitat del ien.

El missatge més rellevant no és només si els tipus pugen o baixen, sinó durant quant de temps es mantindran en nivells elevats i com afectarà això al creixement econòmic.

Un dels elements que més preocupen els mercats és l’augment del deute públic, especialment als Estats Units. Aquest increment ha provocat una major oferta de bons i ha contribuït a mantenir elevades les rendibilitats del tram llarg de les corbes de tipus.

Tanmateix, cal analitzar aquesta qüestió amb perspectiva. L’evolució del deute respecte del PIB no depèn només del dèficit públic, sinó també del creixement nominal de l’economia. Quan el PIB creix amb força, pot ajudar a contenir l’impacte de l’endeutament sobre aquesta ràtio.

A curt termini, per tant, el debat sobre la sostenibilitat del deute pot tenir tant un component fonamental com un component de comportament de mercat. Quan els inversors es tornen molt prudents respecte dels bons de llarg termini, aquesta mateixa preocupació pot alimentar més vendes i generar un moviment exagerat en les rendibilitats.

Això explica que el bo a llarg termini pugui semblar atractiu després d’una pujada significativa de les rendibilitats, però no vol dir que el potencial de revaloració sigui il·limitat. Si el creixement nominal es manté per sobre del 5 %, és difícil pensar en una caiguda molt profunda i sostinguda dels tipus de llarg termini.

Un entorn de tipus elevats durant més temps té conseqüències diferents segons l’actiu i el perfil de risc de cada inversor.

En renda fixa, les rendibilitats actuals ofereixen una oportunitat més interessant que en anys anteriors, especialment en venciments curts i mitjans. Però cal gestionar amb cura el risc de duració: els bons de llarg termini són més sensibles als moviments dels tipus i poden patir si les rendibilitats continuen pujant.

En renda variable, el panorama és més selectiu. Un augment del cost del finançament pressiona les valoracions i pot afectar les empreses més endeutades. Al mateix temps, les companyies amb balanços sòlids, capacitat de generar caixa i avantatges competitius poden continuar oferint oportunitats.

També cal tenir en compte que alguns sectors vinculats a la intel·ligència artificial, els centres de dades i la capacitat de computació estan impulsant una nova onada d’inversió. El potencial de creixement és considerable, però també ho és el risc: són àrees amb valoracions exigents i, en molts casos, amb un nivell d’endeutament més elevat.

De cara als propers mesos, seguirem especialment l’evolució de la inflació subjacent, els preus de l’energia i l’impacte de les tensions geopolítiques i comercials. Un repunt dels costos energètics o una nova escalada de les tensions internacionals podria dificultar la tasca dels bancs centrals i retardar les baixades de tipus.

En canvi, una moderació sostinguda de la inflació, juntament amb una desacceleració ordenada del creixement, podria permetre una relaxació gradual de la política monetària.