Després de catorze anys de fortalesa gairebé ininterrompuda, tot sembla indicar que el dòlar nord-americà ha entrat en una nova etapa. Els fonaments que fins ara han sustentat el seu paper dominant al sistema financer global s’estan esquerdant i diversos experts coincideixen que la tendència a l’alça que el va caracteritzar des de la crisi financera global ha arribat al seu final.
A principis de 2025 el dòlar va tocar màxims (en termes de tipus de canvi efectiu real) des de 1985. Aquesta apreciació ha vingut recolzada per una sèrie de factors estructurals i conjunturals que havien fet del dòlar un actiu desitjat globalment:
- Cicle de creixement robust als EUA i més dinàmic que el de la zona euro o del Japó.
Una de les claus del lideratge econòmic dels Estats Units en el període posterior a la crisi financera global va ser la seva independència energètica, protagonitzada per l’augment del fracking. Aquest canvi estructural va reduir la vulnerabilitat del país davant les crisis de subministrament globals, com es va evidenciar durant la guerra d’Ucraïna, quan Europa va patir fortes tensions energètiques mentre els EUA mantenien estabilitat.
- Avantatge en rendibilitats reals (tirs), amb una Reserva Federal (Fed) que ha mantingut els tipus elevats.
La política monetària de la Reserva Federal (Fed) ha estat un altre pilar clau per a la fortalesa del dòlar. En un context en què moltes economies avançades es veien obligades a recórrer a tipus d’interès negatius (com és el cas de la zona euro o el Japó), la Fed va poder mantenir uns tipus superiors a la resta de països gràcies a la robustesa de l’activitat econòmica interna.
Aquesta diferència de rendibilitats reals entre els bons nord-americans i els d’altres països del G7 va provocar un aflorament del capital internacional cap als actius denominats en dòlars, tot augmentant-ne encara més la demanda.
- Domini de la tecnologia, amb empreses innovadores com les del sector IA.
Els Estats Units també han exercit un paper central com a bressol de la innovació tecnològica. El lideratge en àmbits com la intel·ligència artificial, el núvol o els serveis digitals van permetre que empreses com Apple, Microsoft o Nvidia —totes elles denominades en dòlars— es convertissin en referents globals. Això va generar grans fluxos de capital estranger cap als mercats financers nord-americans, tot reforçant la demanda d’actius en dòlars i, per tant, de la pròpia moneda.
- Confiança institucional gràcies a una estructura política i monetària estable.
La importància de la demanda estatunidenca per al comerç global va suposar que governs de tot el món, especialment els dels països emergents, necessitessin acumular dòlars per facilitar els fluxos comercials en cas de crisi o de períodes de volatilitat. D'aquesta manera, el dòlar es va convertir en la divisa de reserva del planeta.
Tot plegat va generar un cercle virtuós: creixement, inversió en actius en dòlars, demanda de la moneda i, per tant, més apreciació del dòlar.
