La gent idealitza aquest fet com a una cosa fora del normal, però lluny d’això. Simplement em sento molt afortunat d’haver-ho aconseguit, i espero seguir amb la mateixa fortuna durant molts anys més (somriu).

Cercant fer una ruta durant uns dies, vaig descobrir per internet la Titan Desert. Curiosament, uns mesos abans, havíem estat per la zona on es feia aquella primera edició, i vam quedar encisats. Era una oportunitat única, rodar pels mateixos indrets on havíem passat amb 4×4, amb una logística que avalava la seguretat sense deixar a banda l’esperit d’aventura. No m’ho podia perdre! Així que la decisió va ser ràpida.

Generalitzant, la gent que va a la Titan Desert, està feta d’una pasta especial. Conèixer a aquesta gent és la millor experiència que m’emporto cada any. Conviure, compartir els campaments, haimes, lavabos, dutxes i sobretot kilòmetres i kilòmetres pel desert, és una experiència única, i irrepetible cada any. Després, quan s’acaba el raid, la cosa continua. La relació i amistat que ens ha unit al desert, segueix fins a la propera edició.

Cada any ens ha passat una cosa o una altra (caigudes, avaries, gastros, sortir-nos de la ruta i perdre’ns pel desert, etc.). Però l’experiència més adversa ha estat aquesta passada edició, a  l’inici de la cinquena etapa vaig començar a perdre aire de la roda. Era sobre el kilòmetre 16 o 17 dels 145 que ens esperaven. Aquesta va ser la primera punxada de no sé quantes que en vaig tenir aquell dia: la cambra que vaig posar no va durar més d’uns 15 o 20 kilòmetres. Anava inflant per intentar arribar a l’avituallament 2 (kilòmetre 70), on hi havia una taula de reparació. Arribar-hi va ser un infern, parant cada 2 per 3 per posar aire. Les cames i el cap no rutllaven. Finalment arribo a l’avituallament, desmunto la roda i el neumàtic era ple de punxes. Un cop tretes totes les punxes, poso cambra nova i…pffffffff!! Amb la mateixa velocitat que la vaig inflar, la roda es va desinflar i jo també. Ja no podia més, arribar allí em va costar molt, estava cansat, no duia més càmeres i menys una coberta nova. No podia rebre assistència, així que em vaig estirar sota una ombra, em vaig cruspir un entrepà que m’havia preparat al matí i hi vaig jeure una bona estona. El cansament era tant, que em vaig quedar adormit i roncant en aquella ombra. Entre tant, els corredors anaven passant i la cua de la cursa era a tocar.

Van passar unes dues hores i va arribar un grup que s’havia perdut. Entre ells hi havia l’ironman i aventurer, Valentí Sanjuan. Això em va tocar la fibra: Que hi feia jo allí estirat? Perquè havia tirat la tovallola tan aviat? Com em podia permetre no lluitar fins al final? Però, que podia fer? Mentre em va passar tot això pel cap, aquest grup va marxar i va arribar un altre corredor molt tocat i que també estava a punt d’abandonar. Li vaig demanar si tenia càmeres de recanvi i me’n va deixar una. Ell estava molt tocat físicament, i jo amb problemes mecànics. Així que vam sortir junts i vam començar a tirar. Malauradament la cambra tampoc va aguantar gaire: cada 10 o 15 km havia de tornar a posar aire. El vent en contra tampoc ens ajudava. Però jo cada cop tenia la moral més alta. Quedaven 30 km, el company més abatut i la meva roda ja no aguantava ni 1 km. Necessitava una cambra nova sí o sí. El meu company ja no en tenia cap i tampoc teníem constància de més corredors darrere nostre. El temps s’esgotava. Doncs toca tornar a desmuntar la roda, buscar els forats i posar-hi uns pedaços.

Sortosament les condicions van canviar: el vent ens va afavorir i ara a més, era coll avall. La moral i les forces cada cop més altes. Tanmateix, la roda va tornar a fer la guitza, però amb aquelles condicions només vaig haver de posar aire 8 o 10 vegades més. Al final vam entrar a meta en 11:20 hores; ens van sobrar uns 40 minuts. Ho havia aconseguit! Ja només quedava la darrera i curta etapa per tornar a ser finisher. El fet de superar-les i d’acabar, enforteix el cos i sobretot el cap. Torno cada any carregat de nova energia.

Són molts kilòmetres pel desert, on es passen moltes hores en altes temperatures. La preparació física és fonamental, però la psíquica és vital. En el meu cas, ja em començo a preparar just després d’acabar la darrera edició. És important continuar fent sortides llargues, de moltes hores damunt la bici. Durant l’hivern, amb el fred i la neu, vaig alternant l’esquí de muntanya amb la bici. I ja a dos o tres mesos abans de la carrera, fer sortides seguides cada cop més llargues i dures amb la BTT.

Al principi era molt assequible. No podien iniciar una cursa desconeguda, en unes condicions totalment adverses, als mateixos preus que estan cobrant actualment. En el meu cas, quan el banc es va assabentar que m’havia inscrit, es va afanyar a comunicar-me que em donaven patrocini i suport. Des d’aleshores, no m’han fallat mai. L’any 2016 vaig anar convidat per l’organització, i enguany he format part de l’equip Quality Team.

De tota manera, l’organització fracciona els pagaments perquè no sigui tan difícil, i fins i tot facilita finançaments a mida perquè qualsevol persona amb ganes de fer la Titan Desert hi pugui participar. Aprofito per recomanar almenys una participació: fer realitat el somni de fer-la, i acabar-la, recompensa sobradament l’esforç de la inversió.

De fet no. Jo feia bicicleta de muntanya com a simple aficionat. Els caps de setmana i vacances, anàvem amb els amics a esmorzar als pobles del costat i tornar. Res de fort. Sortides de 30, 40 o 50 km com a molt. Una vegada a l’any fèiem el carrilet d’Olot, uns 60 km. Ara la Titan Desert son vora 700 km en tan sols 6 dies. Cert és però, que cada vegada vaig aprenent dels uns i dels altres.

Com ho saps? (Riu) Ben cert!

Ja tinc una edat. No aspiro a res més que poder continuar fent Titan Deserts amb salut i acabar-les totes. L’any passat, amb l’equip corporatiu de MoraBanc, amb els meus companys i amics, Toni Ramírez i Manel Salud, vam aconseguir una meritòria segona posició. Va ser una edició molt i molt especial, en la que el podi va estar renyit fins a la darrera etapa. Ens ho vam passar molt bé.

Sí: que no es capfiquin en resultats ni objectius. Que simplement vagin a passar-s’ho bé. Això sí, que es preparin a passar moltes hores damunt la bici en condicions adverses. Recordar que la primera etapa és molt dura. Quan en portes dos, ja estàs fos. La tercera arribes a la meitat. Quan has acabat la quarta, ja només queden dos dies. I si acabes la cinquena, la sisena ve sola.

Si una persona com jo ha pogut fer 12 Titans Desert, qualsevol persona ho pot fer.