Quant hem d’aprendre del món animal!

No sé si algú de vosaltres és admirador de l’ornitologia. Però sí que em consta que molts de nosaltres som amants de la natura i els animals en general. Cada vegada que tinc oportunitat de deixar fluir els pensaments en alguna excursió o sortida per la muntanya observo la natura i la seva saviesa, i intento aprendre quelcom nou.

Observant fa uns dies un grup gran d’oques que volaven per la Segarra, em va cridar l’atenció una sèrie de comportaments que tenien i vaig començar a llegir sobre aquest tema.

Durant les properes setmanes, començarà el moviment migratori massiu d’algunes especies d’aus com els coloms, els ànecs, els cignes o les oques.

Molts d’ells vindran de zones del centre i nord d’Europa i volaran fins al sud d’Espanya o el Marroc.

No patiu… l’article no pretén ser una classe magistral del moviment migratori dels Anser-anser o dels Anas platyrhynchos-platyrhynchos…

Les oques volen en forma de “V”. Aquesta “V” no és plana, sinó que les oques que volen al vèrtex ho fan més alt, i en formació, progressivament, la resta volen més baix i a l’extrem. I si et fixes bé, veus que totes mouen les seves ales. Fins i tot algunes poden estar durant minuts sense moure-les o fer-ho només amb moviments suaus. Llavors, com pot ser que es mantinguin enlairades i en moviment si no mouen les ales?

Doncs resulta que el vol en aquesta configuració, a cada moviment de les ales produeix un moviment ascendent de l’aire que suposa que l’oca del costat només hagi de fer el 30% de l’esforç per mantenir el vol. A més a més, són capaces de canviar el grau d’obertura de l’angle i la inclinació del vol depenent de la temperatura, sentit i velocitat de l’aire. Us imagineu el que això suposa en aus que recorren millers de kilòmetres buscant calor a l’hivern?

Les oques han descobert que volant juntes, en la mateixa direcció i mantenint la formació i el ritme, són capaces d’arribar al seu objectiu consumint menys de la meitat de l’energia. Llestes les oques…

Però no només això. Resulta que aquelles oques que estan als extrems i al vèrtex, i que sí fan un esforç més gran, quan noten que es cansen, demanen el relleu i ràpidament un altra ocupa el seu lloc.

I què fan aquestes quan passen a una posició més còmoda?

Doncs no paren d’emetre sons. Uns sons molt característics que els experts no dubten que són crits d’ànims i de motivació a les que han ocupat el seu lloc.

Molt empàtiques aquestes oques… agraeixen l’ajuda i s’animen i es motiven per no baixar el ritme ni l’ànim per aconseguir els seu objectiu.

I darrere de la formació, hi ha sempre un grup d’oques emetent altres sons, que poden ser d’ànims, o ordres, o simplement per controlar ritme, posició, velocitat i direcció. I aquestes, que volen soles, de seguida tornen al grup i tenen el relleu d’altres del grup que continuen amb les consignes.

I per últim, vaig veure que una mica més enrere de la formació, hi havia una que es movia amb dificultat i que sovint li costava mantenir el ritme de les altres. Però mai es quedava sola. Quan aquesta perdia el ritme sempre tenia companyes que es mantenien amb ella i l’ajudaven a tornar un altre cop a la formació.

La Natura i el món animal tenen moltes coses a oferir-nos als éssers humans. Moltes vegades pensem que gràcies al nostre desenvolupament cerebral superior, a tenir hipotàlem, hipòfisi, sistema límbic o hipocamp, ja no tenim res a aprendre de la resta d’espècies.

Les oques entenen, tot i tenir un cervell de no més de 2,3 grams de mitja, que per arribar a objectius han d’anar juntes, volar en la mateixa direcció, portar un ritme constant i coordinat, i aprofitar una configuració de vol concreta que els hi fa estalviar energia. Una altre opció de vols els allunya dels seus objectius, i no és ni tan sols una opció.

Les oques saben que necessiten líders que els animin, els motivin i els hi marquin el camí. Que portin la direcció correcta. També saben que els més forts tiren del grup en les posicions més dures, però que aquests també necessiten tenir relleus per descansar i poder després tornar a donar el màxim. Que la solidaritat dintre de la formació és necessària per donar relleu a qui ha donat el màxim de la seva part i necessita descansar. I per donar suport a qui li costa seguir el ritme perquè no té el dia o perquè ja no té la vitalitat d’anys enrere. I tot això, que són els principis bàsics del treball en equip (objectiu comú, lideratge, comunicació, solidaritat…) ho saben sense haver passat per escoles de Management.

Els éssers humans aprenem, desaprenem i tornem aprendre. La formació contínua ens ajuda a adaptar-nos millor a l’entorn i a desenvolupar-nos com a professionals i com a persones. La formació ens aporta el “saber”. L’experiència, posar en pràctica aquests coneixements ens dona el “saber fer”. Però mai hem de perdre el sentit comú, el comportament més instintiu. Aquest és el “saber estar”. I el que ens fa persones és no perdre mai l’essència de saber estar.