2018: el final de la història financera?

En l’avantsala del col·lapse de la Unió Soviètica, Francis Fukuyama va escriure el seu famós assaig El final de la història?, en què argumentava que la imparable propagació de la democràcia liberal estava indicant el final de la història; entesa aquesta darrera com un procés evolutiu de naturalesa sociocultural.

Es pot establir un paral·lelisme entre l’actual complaença en els mercats financers i la percepció unidireccional de la història en aquell moment. Després de nou anys amb un mercat alcista que ha derrotat una legió d’escèptics, amb la volatilitat en totes les classes d’actius sota mínims, i una estabilitat macroeconòmica que només es pot esperar d’una economia planificada, la situació actual s’assembla a un estat estable en els mercats financers.

Si el vector en el cas de la història va ser la democràcia liberal, per als mercats ho ha estat la baixada de tipus d’interès i inflació durant les últimes dècades. Valorar un instrument financer és un exercici matemàtic relativament simple, consistent a descomptar fluxos futurs a una taxa de descompte donada. Tanmateix, quan el denominador s’acosta a zero, ens acostem a una singularitat, ja que el preu tendeix a infinit. Com a conseqüència, els baixos tipus d’interès estan absorbint tots els altres factors que afecten la valoració; i per a ells, com per a la matèria que cau en un forat negre, el temps s’acaba.

És cert que, malgrat que els tipus d’interès oficials han arribat a zero, i fins i tot s’han tornat negatius, els preus dels actius, per bé que s’han disparat, resten encara dins allò raonable. Aquesta aparent moderació dels inversors té una explicació racional. La taxa de descompte consta del tipus lliure de risc més una prima de risc i una prima temporal; i mentre que en els seus esforços reflacionaris els bancs centrals han aconseguit reduir el tipus lliure de risc i la prima temporal, els mercats s’han mantingut força disciplinats respecte a la prima de risc.

No obstant això, la cerca de rendibilitat ha provocat un desplaçament en l’espectre de risc dels inversors. Els bons són avui el substitut de l’efectiu; les accions, el recanvi dels bons, i les monedes virtuals, l’alternativa a les accions. Tanmateix, mentre les taxes d’interès restin baixes per temps indefinit, no cal preocupar-se, ja que tots els actius continuaran amb la seva imparable tendència alcista.

Tan fort és el consens de mercat que, en llegir les perspectives de les principals cases d’inversió, ens fan pensar en la pel·lícula Atrapat en el temps: un any més, hem d’esperar un rendiment moderat per a les accions nord-americanes, mentre que Europa i el Japó tindrien pujades de dos dígits, en corregir el seu desfasament en valoració davant els Estats Units. Pel que fa al crèdit, tots reconeixen que els diferencials no tenen espai per estrènyer-se més, però, qui podria haver pensat que els bons escombraries europeus podrien rendir menys que un bo del Tresor nord-americà? Només les previsions de divises afegeixen una mica d’emoció a l’assumpte, ja que les monedes són un joc de suma zero, i no totes poden apreciar-se simultàniament.

Igual que Fukuyama no va anticipar l’auge del terrorisme o l’èxit dels règims capitalistes no democràtics (de fet, des que va escriure l’assaig, la democràcia a escala global amb prou feines ha avançat), pot ocórrer que els tipus pugin, i causar la tornada de la volatilitat als mercats. Causants potencials poden ser un repunt de la inflació, accidents de política monetària —tindrem presidents principiants a la Fed i el BCE— o un augment de la productivitat que posi l’economia en un camí de creixement més gran. Davant aquesta tessitura, i a diferència de Bill Murray en la pel·lícula, el millor és acceptar la situació i esperar que el bucle no acabi mai.

Aquest article forma part de Mercats i Estratègies, la publicació mensual on els nostres experts a MoraBanc Asset Management analitzen i donen la seva visió sobre l’actualitat econòmica internacional.